diumenge, 29 de gener del 2017

El conte i la novel·la

INTRODUCCIÓ:


  • El conte és un gènere narratiu destinat a l’entreteniment només dels infants. però has de saber que hi ha contes per a adults, de la mateixa manera que hi ha novel·les per a nens i adolescents. 


El conte:📚📚

El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d’una sola situació principal. es caracteritza per una força expressiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la història. 
Tots els contes tenen un plantejament, un nus i el desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, quan tot se soluciona.


La novel·la:📖📖

Narració llarga i complexa, situada en un espai i en un temps determinants, on apareixen uns personatges que viuen un seguit de circumstàncies i situacions.
Entre els personatges distingim el paper del protagonista que, acompanyat d’altres personatges, com ara l’antagonista, s’ha d’enfrontar a una situació principal i a d’altres de secundàries. Els personatges tenen temps d’evolucionar i créixer al llarg de la novel·la, és a dir, els personatges són rodons. L’estructura és la mateixa que la del conte (plantejament – nus – desenllaç), però és força habitual que les novel·les es divideixin en capítols ja que la seva extensió és major que la del conte.

Conte i novel·la:



La polisèmia


T’has fixat que hi ha paraules que tenen més d’un significat? La paraula banc n’és un exemple. Significa: 
  • Seient llarg i estret, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben algunes persones. Al parc hi ha un banc sota cada arbre. 
  • Entitat financera que guarda diners i els deixa als seus clients. Aquest matí aniré al banc a treure els diners per al regal. 
  • Grup de molts peixos de la mateixa classe que van junts. Mentre ens banyàvem vam veure un banc de sardines. 
Quan una paraula té més d’un significat, com ara banc, diem que és polisèmica. Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança o analogia i tots ells tenen un origen etimològic comú. Per això quan busquem una paraula polisèmica al diccionari, apareixen en una sola entrada els diferents significats de la paraula. Fixa’t en els diversos significats que té el mot coll en el diccionari: 

coll m 1. Part, generalment estreta, del cos de molts animals que uneix el cap amb el tronc. 2. Part d’un vestit pròxima al coll o que el volta. Coll dret, fluix. Coll rodó. 3. Part d’un objecte que per la forma, la situació o l’ús recorda el coll d’un animal. El coll d’una ampolla. 4. Gola. Tenir mal de coll, El coll sec. Escurar-se el coll. 

Cadascuna d’aquestes definicions és una accepció de la paraula coll i el diccionari les recull dins de la mateixa entrada, però introduïdes per un número o un símbol diferent. 

La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut. per això no és gens estrany que molts d’aquests mots facin referència a les parts del cos (boca, cap, llengua...) o a objectes que fem servir en el nostre dia a dia (taula, caixa, clau...).

dissabte, 21 de gener del 2017

Les normes d'accentuació


L’accentuació:


En la parla, no pronunciem totes les síl·labes d’una paraula amb la mateixa intensitat. Sempre n’hi ha una que sona més fort. És la síl·laba tònica.



de-sem-bre               -mi-da              im-pres-so-ra                  a-vi-a-ci-ó   

Algunes d’aquestes síl·labes tòniques porten accent gràfic i d’altres només tenen accent prosòdic, és a dir, les diem amb més intensitat però no les senyalem amb un accent.

Per accentuar correctament primer hem de repassar com poden ser les paraules segons on recau la síl·laba tònica. Les paraules poden ser:

 · Agudes: quan la síl·laba tònica és la darrera.

par-dal                        can-tó                 tam-bé                            vin-dran                               

 · Planes: quan la síl·laba tònica és la penúltima. se-tem-bre  
                      

-sol                      cal-ma                    e-xa-men                           


· Esdrúixoles: quan la síl·laba tònica és l’antepenúltima.
   

-mi-na                      en-ci-clo--di-a            càp-su-la                                                  

En català tenim dos tipus d’accent: obert greu (`) i tancat agut (´).

  • La porta sempre l’accent obert: càntir, exàmens...
  • La i i la sempre porten accent tancat: martí, algúútil...
  • La e i la poden dur accent obert o accent tancat, segons si la pronúncia de la e i la o és oberta o tancada: cotó, això, també, perquè...

01.1 Les regles d’accentuació 🖉

S’accentuen les paraules agudes que acaben en:
  • A AS ciutadà, cabàs
  • E ES EN en alè, cafès, entén
  • I IS IN  arlequí, pedrís, berlín
  • O OS carbó, repòs
  • U US algú, autobús 

S’accentuen les paraules planes que no acaben en cap d’aquestes dotze terminacions anteriors.
dèbil                                          córrer                                                      fàcil                                    S’accentuen totes les paraules esdrúixoles.
fàbrica                                        ètica                                                     centímetre                              Les paraules agudes acabades en diftong no s’accentuen:
jersei                                          canteu                                                     teniu                                   Però les planes sí:
cantàveu                                   parlaríeu                                                      

No porten accent gràfic els mots monosíl·labs, excepte els que han de dur accent diacrític, tal com veurem a la unitat següent.

Us proporcionarem una estratègia per accentuar bé un mot seguint els passos següents:
Posem per cas que volem escriure avia i no sabem si porta accent o no. Ens hem de fer les preguntes següents:
  • 1. Hi ha diftong? No, no n’hi ha. ia no forma diftong.
  • 2. Quantes síl·labes té la paraula? Com que no hi ha diftong, en té tres: a-vi-a
  • 3. Quina és la síl·laba tònica? La primera: a-vi-a
  • 4. Quin tipus de paraula és? Esdrúixola.
  • 5. S’ha d’accentuar? Sí. Les esdrúixoles s’accentuen totes: àvia 

A l’hora d’accentuar, també ens pot servir el fet de conèixer alguns sufixos que sempre porten accent i de quina mena el porten:
- Les paraules acabades en -ció: habitació, acció, sensació, prohibició... 
- Els mots esdrúixols acabats en -ència: ciència, prudència, potència, independència, intel·ligència...
- La primera i segona persona del plural d’alguns verbs acabats en -íem, -íeu: havíem, havíeu, sabíem, sabíeu, cordaríem, cordaríeu...

01.2 Accent obert i tancat en la e i en la o 

Sovint tenim el problema de saber com hem d’accentuar la e o la o, perquè totes dues admeten accent obert i tancat. és cert que no hi ha una norma concreta per saber–ho, però ens podem valer d’alguns recursos.

Una estratègia que ens pot fer molt servei és la comparació de sons. no més ens cal conèixer quatre paraules, que ens serviran de mostra, accentuades en els quatre sons. Podem utilitzar, per exemple, els mots:



perquè                             també                             això                                                       

No cal que siguin aquests quatre exactament, sinó que podem triar aquells que ens resultin més fàcils de recordar.
Quan et calgui accentuar una e o bé una o, només has de comparar el seu so amb el de les paraules mostra i decidir amb quin coincideix.

Anem a accentuar, per exemple, la paraula br...tol

L’accent ha de ser obert o tancat? Compararem el so de la e amb els sons de les dues paraules amb e accentuada que tenim de mostra (perquè, també). Sona com la e de perquè o com la e de també? Veiem que sona com la e de perquè. hem d’escriure, doncs:

                                                    brètol 🌳                                                                                     

Ara fem el mateix amb la paraula salm... la comparem amb això i carbó i veiem que coincideix amb el so de carbó. Escriurem, per tant:
                                                            


                                                     salmó 🐟                                                                            

També podem tenir en compte algunes remarques de caràcter general:

La majoria de paraules agudes acabades en -e, -es, -en, porten accent obert: Mercè, obès, comprèn... S’exceptuen verbs en futur (pensaré, sortiré...), mots que fan el plural en -essos (congrés, accés...) i mots com només, també, després... Amb les agudes acabades en -o passa exactament el contrari, ja que duen gairebé totes accent tancat: bombó, sabó, torró... S’exceptuen això, allò i però.

La immensa majoria de paraules planes amb accent a la o bé a la porten accent obert: pèsol, grèvol, còmic, patètic, tòpic...

L’accent de la i de la o en les paraules esdrúixoles és sempre obert: sèmola, mèdica, còmoda, Mònica..., excepte en alguns mots: fórmula, pólvora, església ...

Per acabar la unitat fem una llista de mots que sovint acostumem a pronunciar malament i, per tant, a accentuar malament.
  • Aguts: iber, alfil, fluor, futbol, hoquei, tiquet, xandall, xassís, zenit ...
  • Plans: acne, atmosfera, centilitre, consola, intèrfon, medul·la, míssil, rèptil, tèxtil, víquing...             
  • Esdrúixols: cleòpatra, diòptria, Etiòpia, Hèlsinki, hHimàlaia, olimpíada, període, pneumònia, tàrraco...