El Verb 1

Forma:

el verb és una categoria gramatical variable i ha de concordar sempre en nombre amb el subjecte de l’oració. És format per un lexema o arrel i un morfema o desinència. 

-->El lexema o arrel: és el component del verb que n’aporta el significat i és invariable (excepte en alguns verbs irregulars). Per identificar el lexema del verb, hem de convertir la forma verbal en infinitiu i separar-ne la terminació 
(-ar, -er, -re i -ir):

jugava → jugar. Lexema: jug-. 

-->El morfema o desinència: és el component del verb que, unit al lexema, permet conjugar les diferents formes verbals. Aquests morfemes verbals ens indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte als quals fa referència el verb com veurem més endavant. Identifiquem aquests morfemes separant-los del lexema: 

comprem → comprar. Lexema: compr-; Morfema: -em.

Les conjugacions:

quan flexionem un verb amb els morfemes verbals diem que el conjuguem. amb els verbs conjugats podem obtenir totes les formes necessàries per escriure i parlar, és a dir, per comunicar-nos. Els verbs catalans es classifiquen en tres models de conjugació i sabem a quina conjugació pertanyen per la desinència de l’infinitiu:

Tipus de verbs:

• Verbs regulars: el lexema o arrel no varia en tota la conjugació. Segueixen un model
• Verbs irregulars: el lexema o arrel sí que varia al llarg de la conjugació. No segueixen cap model

• Verbs predicatius: aporten una informació completa sobre una acció, estat o procés (el subjecte).
• Verbs copulatius: uneixen el subjecte i el predicat però aporten poc significat a la frase. Són els verbs ser, estar i semblar.

• Verbs personals: sempre tenen subjecte.
• Verbs impersonals: no tenen mai subjecte.

• Verbs transitius: que porten o poden portar complement directe.
• Verbs intransitius: no poden portar complement directe.

Persona i el nombre:

com ja hem après, els morfemes verbals ens indiquen, entre altres informacions, la persona i el nombre. La persona assenyala quina persona gramatical fa l’acció. El nombre assenyala si aquesta acció la fa una o més persones gramaticals.

La composició i les normes de l'ús del guionet

Hi ha paraules que es formen d’una altra manera, per composició. Són els mots compostos i es caracteritzen perquè són formats per dues paraules: 

• rentaplats (renta+plats) 🍽
• parafang (para+fang) 
• bocamoll (boca+moll)

El més habitual és que les paraules compostes estiguin formades per la suma d’un verb, en tercera persona del singular del present d’indicatiu (para, guarda, escura...), i un nom, en singular o en plural (xocs, bosc, dents...). 
Però també hi ha compostos que es formen unint un nom amb un adjectiu o un participi (bocabadat, capgròs, panxacontent...), un nom i un verb (capficar, corferir...), dos noms (filferro, figaflor, voravia...), dos adjectius (agredolç, clarobscur...) o un adjectiu i un nom (altaveu, malnom, pocatraça...). 
També n’hi ha que són formats per duplicació d’onomatopeies (paraules que imiten un so) o per mots repetitius de creació expressiva, com ara xiu-xiu, baliga-balaga o ziga-zaga. 

De vegades, els mots compostos mantenen el significat de les paraules que els formen. Per exemple:

guarda-roba 👕
portamonedes 💵
pintallavis 💄

Però altres cops tenen un sentit figurat i el compost pren un significat diferent de la suma dels termes que el formen, com en els casos de llepafils, somiatruites i espiadimonis.

Les vocals àtones: vocal neutra, o/u

En català hi ha cinc vocals: a, e, i, o, u.

Els sons vocàlics:

La vocal neutra:

Vocal neutra, explicat d'una manera planera, és un so que no és ni el de la a ni el de la e. podríem dir que és entremig.

Noms i adjectius:

La norma general és que els noms masculins acabin en -e i els femenins, en -a. 

home      pobre     dona    pobra    maleta   grossa

 a. Ens adonem de seguida que aquesta norma no és tan general, perquè té moltes excepcions:

• Noms masculins acabats en -a: dia, indígena, nòmada, ioga, mapa, papa...
• Noms femenins acabats en -e: febre, imatge, mare, torre, classe, frase, llebre...

 b. Els plurals dels mots que acaben en vocal neutra s’escriuen amb -es:

          

                       el jove       els joves          el cove     els coves

 Aquesta norma, de vegades, implica haver de fer canvis en alguns mots:

• La plaça       Les places  (perquè la ç no pot anar davant de e)

• La coca        Les coques    

• L’arruga       Les arrugues     

• La platja       Les platges  (perquè normalment davant de e no pot anar-hi j) 

• L’aigua         Les aigües

• La pasqua     Les pasqües

c. En les terminacions verbals, si el so de vocal neutra és l’últim escriurem -a, i si és el penúltim escriurem -e.

        

 Canta    Cantes       Parlava    Parlaven

Excepte els infinitius dels verbs de la segona conjugació acabats en -re (moure, coure, entendre...) i quatre formes verbals obre, omple, corre i vine.

d. Una forma útil per saber si enmig de paraula hi va una e o una a quan el so és el de vocal neutra consisteix a trobar un mot de la mateixa família que tingui l’accent en la síl·laba que ens fa dubtar.

 Els sons vocàlics o/u: 

Acabem de veure que la a o la e poden sonar vocal neutra si es troben en una síl·laba que no és tònica.

Una qüestió semblant és el que li passa a la o, que de vegades sona u.

 Córrer   Correrem    Porta  Portaré    Olot  Olotina

La o quan es troba en una síl·laba àtona sona u:

Correrem Portaré Olotina

Quan una sola grafia (o) es correspon amb dos sons ([o], [u]) de seguida se’ns presenten problemes ortogràfics: quan sona u dubtem si hem d'escriure la lletra o o la lletra u.

La narrativa fantàstica i de ciència-ficció

A l'altra cara de la moneda, hi trobem la literatura fantàstica. En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals són les següents:

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi. 

La narració realista

La narrativa realista les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones🙌🙋 en el seu dia a dia, és a dir, quotidians. Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època. La meta de l’escriptor ✎ és intentar reproduir la realitat que l’envolta:

L'adjectiu

L'adjectiu és una categoria gramatical que ens explica les característiques o les qualitats del nom al qual acompanya.

Fixa’t en les oracions següents:

• · Els pantalons blaus s’han estripat. 👖
• · Els turistes japonesos sempre fan fotos.📷
• · Els ratolins tenen les potes curtes.🐭

Dins l’oració, l’adjectiu fa la funció de complement del nom, encara que també pot fer la funció d’atribut, com veurem a la unitat 9.

La concordança entre nom i adjectiu

Les paraules en negreta són adjectius: es refereixen al nom al qual acompanyen i en completen el significat.

• · Els pantalons blaus s’han estripat. → Blaus ens explica de quin color són els pantalons.
• · Els turistes japonesos sempre fan fotos. → Japonesos ens indica de quin país són els turistes.
• · Els ratolins tenen les potes curtes. → Curtes ens diu de quina mida són les potes dels ratolins.

Els adjectius mantenen una relació de concordança de gènere i nombre amb el nom que complementen. Per tant, presenten formes diferents:

•  - el jersei verd → els jerseis verds
•  - la bossa plena → les bosses plenes

La posició de l’adjectiu

Dins la frase, la majoria de vegades l’adjectiu se situa al darrere del nom que complementa o al darrere d’un verb copulatiu (ser, estar, semblar).

En altres ocasions, podem trobar l’adjectiu col·locat al davant del nom. Aquesta inversió té lloc quan:

• es vol donar èmfasi al nom:

un llarg viatge → Remarca que el viatge ha durat molt.

• es produeix un canvi de significat:

un home gran → Es tracta d’un home d’edat avançada. 
un gran home → Es tracta d’un home que destaca per algun motiu.

03.3 Les formes de l’adjectiu

Fixa’t en els adjectius dels exemples següents:

• el prestatge buit → la calaixera buida
• la nena amable → el nen amable

En el primer exemple, l’adjectiu buit canvia de forma quan acompanya un nom femení. És un adjectiu de dues terminacions.

En el segon exemple, l’adjectiu amable manté la mateixa forma, tant si acompanya un nom femení com un de masculí. És un adjectiu d’una sola terminació.

Adjectius de dues terminacions

La majoria d’adjectius presenten dues terminacions, és a dir, són variables en gènere i nombre. Es formen afegint els morfemes de gènere i nombre al masculí: -a, -s, -es, -os.

Distingim entre:

• els que presenten dues formes en singular i dues en plural:
  estret/estreta → estrets/estretes
  dolç/dolça → dolços/dolces
• els que presenten dues formes en singular i una en plural:
  ample/ampla → amples
  negre/negra → negres

Cal tenir en compte que, sovint, es produeixen canvis ortogràfics en la formació del femení i del plural:

• Canvis en l’accentuació i la dièresi:
  tebi/tèbia → tebis/tèbies
  genuí/genuïna → genuïns/genuïnes.
• Canvis en les consonants:
  buit/buida → buits/buides
  groc/groga → grocs/grogues
  sec/seca → secs/seques
  amic/amiga → amics/amigues
  pèl-roig/pèl-roja → pèls-roigs-jos/pèl-roges
  tranquil/tranquil·la → tranquils/tranquil·les
  ros/rossa → rossos/rosses

• Aparició de -n- quan la forma del masculí singular acaba en vocal tònica:
  bo/bona → bons/bones
  sa/sana → sans/sanes
  fi/fina → fins/fines
  ple/plena → plens/plenes
  italià/italiana → italians/italianes
  oportú/oportuna → oportuns/oportunes

Adjectius d’una terminació

Els adjectius d’una sola terminació són invariables en gènere, és a dir, tenen la mateixa forma en femení i en masculí, si bé presenten variacions en nombre.

Distingim entre:

• 
  
  -a: belga/belgues
  -al, -el, -il: actual/actuals, fidel/fidels, fàcil/fàcils
  -e: jove/joves
  -ble: amable/amables
  -or: menor/menors
  -ista: egoista/egoistes
  -ar: crepuscular/crepusculars
  -cida: homicida/homicides
  -ant, -ent: elegant/elegants; diferent/diferents
  -aire: xerraire/xerraires
  -me: enorme/enormes
  -ne: perenne/perennesón 
• Els que són invariables en singular i variables en plural. Són els acabats en:
  -aç: mordaç, mordaços/mordaces
  -iç: infeliç, infeliços/infelices
  -oç: atroç, atroços/atroces

• Els que són invariables en singular i plural. Són els acabats en:
  -a: belga/belgues
  -al, -el, -il: actual/actuals, fidel/fidels, fàcil/fàcils
  -e: jove/joves
  -ble: amable/amables
  -or: menor/menors
  -ista: egoista/egoistes
  -ar: crepuscular/crepusculars
  -cida: homicida/homicides
  -ant, -ent: elegant/elegants; diferent/diferents
  -aire: xerraire/xerraires
  -me: enorme/enormes
  -ne: perenne/perennes
•