dissabte, 25 de febrer del 2017

La narració

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets). La narració, que com ja saps intenta imitar la manera com ens expressem, ens permet fer-ho. Ara bé, en literatura no sempre expliquem els esdeveniments amb l’ordre que han passat ja que, a vegades, per mantenir la curiositat del lector, hem d’alterar-ne l'ordre, és a dir, anar endavant i enrere en el temps. 
Tots els textos narratius comparteixen un seguit d’elements que analitzarem a continuació.

Tema:
Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. Segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història. En general, cada narració té un tema principal i, en alguns casos, en diferenciem d'altres de menys importants. Per tant, quan ens pregunten sobre el tema d’un conte o d’una novel·la hauríem de poder respondre amb una paraula o idea: amor, guerra, viatge vital, felicitat...

Argument:
L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats. Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal, però cada escriptor té llibertat per imaginar qualsevol argument. Cada personatge està dotat d’una personalitat concreta, i totes les situacions i reaccions són possibles.

L’argument presenta una estructura que ens permet anar entrant a poc a poc en la vida dels personatges, veure quins són els problemes que se’ls presenten i com hi posen remei. L’esquema és el següent:



Narrador:
El narrador és la veu que ens guia per mitjà de l’argument de la narració, quan els personatges no parlen. aquest pot ser, o no, un personatge que apareix en el relat.

Espai i temps:
Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. No obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu). Pel que fa a l’espai, podem fixar-nos en la localització geogràfica i també en els espais concrets on viuen, treballen o passen el seu temps els personatges.

Personatges:
Els personatges són els actors que viuen els moments que l’autor ha imaginat i escrit.





dissabte, 18 de febrer del 2017

Els determinants (II)


Els determinants quantificadors expressen quantitat en relació amb el significat del nom al qual acompanyen. són: els numerals, els quantitatius i els indefinits

Els numerals:
Els numerals indiquen una quantitat d’una manera molt precisa. 
En distingim diferents tipus: cardinals, ordinals, partitius, múltiples i col·lectius. 

  • Cardinals: indiquen una quantitat exacta.

Les formes un i dos presenten flexió de gènere: un/una, dos/dues


Una casa / dues cases un habitatge / dos habitatges 
  • Ordinals: indiquen ordre. Presenten flexió de gènere i nombre.


Quan es fa referència a nombres molt alts, s’acostuma a utilitzar el cardinal: cinc-cents aniversari.

Fem les abreviatures dels ordinals de la manera següent: 

Singular: afegim l’última lletra de la paraula a la xifra:
primera → 1a; tercer → 3r; sisè → 6è. 

Plural: afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra: 
primeres → 1es; tercers → 3rs; sisens → 6ns. 

  • Partitius: indiquen una part del total. Presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals.

  • Col·lectius: 
Són noms en singular que indiquen diverses quantitats. Coincideixen en algunes formes amb els ordinals femenins.  


  • Múltiples: indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa.




Els quantitatius:

Indiquen una quantitat d’una manera aproximada. Per exemple: molta gana, uns quants anys, força espavilat... 
Les formes dels quantitatius són les següents: 




Els indefinits:
Determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa. Per exemple: un dia, unes sabates, alguna vegada, qualsevol moment...
Les formes dels indefinits les classifiquem en: 



Fixa’t que les formes qualsevol i tal només flexionen en nombre, però no en gènere. així, utilitzen la mateixa forma tant per al femení com per al masculí.

Les formes mateix, mateixa, mateixos i mateixes no s’utilitzen mai com a pronoms. aquesta funció la fan els pronoms hi i en

*Juga en un equip de bàsquet i és la capitana del mateix. → incorrecte.
 Juga en un equip de bàsquet i n’és la capitana. → correcte. 

Tal com hem vist que passava amb alguns determinants demostratius i possessius, alguns determinants numerals, quantitatius i indefinits, a més de la funció de determinants, poden actuar com a pronoms i substituir un nom: 

Va ser la primera (determinant) noia que va arribar. → Va ser la primera (pronom) que va arribar. 

Ho pot fer qualsevol (determinant) persona. → Ho pot fer qualsevol (pronom). 

Fa molta (determinant) calor. → Fa molt (pronom) que no el veig.

La sinonímia i l'antonímia

La sinonímia:

Fixa-t’hi altres sinònims són: mirar i observar començar i iniciar gel i glaç va tastar la sopa i va dir que hi faltava sal. En la unitat anterior vam estudiar que hi ha paraules que tenen més d’un significat, com ara coll, però en la llengua també trobem paraules que s’escriuen diferent, però que tenen el mateix significat o un de molt semblant. Per exemple, 🥂got🥛vas: totes dues paraules volen dir un recipient de vidre, plàstic o metall, de forma cilíndrica, que fem servir per beure. La relació que hi ha entre aquestes dues paraules que comparteixen el mateix significat s’anomena sinonímia; per tant, direm que got i vas són paraules sinònimes.

L’antonímia:

Fixa-t’hi altres sinònims dialectals són: mirall i espill escombra i granera eixir i sortir quan dues paraules tenen dos significats contraris diem que són antònimes. Per exemple, respondre i preguntar, obrir i tancar, clar i fosc són mots que volen dir el contrari. L'antonímia és el fenomen oposat a la sinonímia.

dijous, 16 de febrer del 2017

Accent diacrític

Els mots monosíl·labs en general no s’accentuen. 

tos -- pes -- mal -- cub 

Però n’hi ha alguns que sí que s’accentuen per diferenciar-se d’altres que s’escriuen igual: 

Més/mes (adverbi de quantitat / període de 30 dies) ➕

Més val que m’accentuïs si no vols quedar malament.
No hi cap mes de l’any que porti accent, ni la paraula mes. 

Nét/net (fill del fill / sense brutícia) 👦

L’accent del nét és com el bastó de l’avi.
Està tan net que han netejat l’accent i tot. 

Pot ocórrer el mateix amb alguns mots bisíl·labs: 

Dóna/dona (del verb donar, persona de sexe femení) 

Dóna’m un accent que me l’emporto posat.
Dona gran sense bastonet, bona salut i cap ben dret. 

Vénen/venen (del verb venir/del verb vendre) 

L’accent de vénen no se’n va. i si el venen, es queden sense 

Aquest tipus d’accent, doncs, s’anomena accent diacrític i serveix per diferenciar, per distingir dos mots amb la mateixa grafia o amb pronúncia igual o molt semblant. 
De fet, la paraula diacrític prové del mot grec diakritikos, que significa distintiu.

Ens ajudarà, també, saber que la gran majoria d’accents diacrítics són tancats: 

Són/son (del verb ésser / ganes de dormir) 

Són un pal els accents, però jo en porto un i ben content. 
Quan tens son, no pots dormir amb res al cap. 

D’altra banda, però: 

Sòl/sol (terra / sense ningú; astre) 🌞

El sòl porta l’accent tocant a terra. 
Tan sol, tan sol, que ni accent vol. 
El sol crema tant que cap accent se li pot acostar. 

Pèl/pel (cabell / per + el) 💇

Un pèl a l’entrepà, amb un accent va.
Per anar pel camí, no em cal cap caputxí. 

Cal, doncs, fer servir molt la memòria i la retentiva, però també cal trobar estratègies que ens ho facilitin, com les frases preparades que hem vist en els exemples anteriors i que tu pots crear a la teva mida. 

A continuació presentem la llista dels mots principals que s’escriuen amb accent diacrític.