La dièresi:
La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats.
reüll aigües Suïssa terraqüi
En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:
A. Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi.
qüestió aqüífer aigüera pingüí
És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions.
Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi.
B. Quan cal desfer un diftong que conté una i o una u que no es poden accentuar.
La paraula veïna conté el diftong ei. L’hauríem de pronunciar en una sola síl·laba, vei-na però en realitat diem ve-i-na amb la i com a síllaba tònica i, per tant, sense
formar diftong.
Si no hi poséssim cap signe, la paraula escrita ens portaria a llegir el diftong ei amb un sol cop de veu i no es correspondria amb la realitat de la parla.
Segons el que acabem d’explicar hi hauria moltes paraules que durien dièresi. Per tal de simplificar l’escriptura i l’ortografia s’ha acordat estal viar-la en alguns casos concrets:
a. En les paraules en què la i i la u duen accent gràfic. Aquest fet fa que ens trobem de vegades que mots de la mateixa família s’escriguin de manera diferent:
✋ES POT ACCENTUAR, NO HI POSEM DIÈRESI
Lluís Llu-ís (paraula aguda acabada en -is)
✋NO ES POT ACCENTUAR, HI POSEM DIÈRESI
Lluïsa Llu-ï-sa (paraula plana acabada en vocal)
✋NO ES POT ACCENTUAR, HI POSEM DIÈRESI
Lluïset Llu-ï-set (paraula aguda acabada en -t)
B. En els mots compostos amb els prefixos anti- , re- , co- , auto-, contra-... que darrere seu portin una i o una u:
antiinflamatori reunió coincidència autoinducció contraindicació
C. En els mots amb terminació llatina -us, -um:
Màrius Pius harmònium
D. En els mots acabats en els sufixos -isme, -ista:
egoisme europeista
E. En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir:
Infinitiu: agrair, posseir, conduir...
Gerundi: agraint, posseint, conduint...
Futur: agrairé, posseiré, conduiré...
Condicional: agrairia, posseiria, conduiria...
Però en canvi:
Pretèrit imperfet d’indicatiu: agraïa, posseïa, conduïa.
Participi: agraït, agraïda, agraïts, agraïdes; posseït, posseïda, posseïts, posseïdes; conduït, conduïda, conduïts, conduïdes...
L'apostrofació:
L’apòstrof (‘) és un signe ortogràfic que serveix per indicar que hem suprimit una lletra. Fixa’t en aquesta frase:
L’autor de l’auca és també l’escriptor dels contes.
Refem els mots apostrofats. La frase quedaria així:
El+autor de la+auca és també el+escriptor dels contes.
Nosaltres, però, no parlem pas així i per adequar l’escriptura a la parla el que fem és apostrofar. Si canviéssim els substantius per uns altres que no comencin per vocal, veuríem que no necessitem l’apòstrof:
El creador del còmic és també el guionista de la pel·lícula.
L’apostrofació d’aquest tipus (la dels pronoms febles la tractarem en cursos posteriors) s’aplica als articles el, la, en, na, i a la preposició de.
A. Apostrofem l’article el quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
l’estiu l’home l’accident
B. Apostrofem l’article la quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
l’auca l’hòstia l’emoció
NO s’apostrofa quan la paraula següent comença per i, u, hi, hu que no siguin síl·laba tònica:
la universitat la humitat la intel·ligència
Però, en canvi:
l’Índia l’illa l’humus (totes tres són síl·labes tòniques)
S’exceptuen:
la una la ira la hiena de ioga la iaia el iogurt
C. Apostrofem la preposició de quan la paraula que la segueix comença per vocal o per hac:
signes d’unió unitat d’acció pantalons d’home
D. Els articles personals en i na, poc utilitzats actualment, s’apostrofen quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:
n’Olívia n’Antoni n’Helena
